Abraçades necessàries
La història de la família Lagos ens recorda l'important que són les mostres d'afecte. Una família superada per tràgiques circumstàncies que està construint el camí del seu retrobament.
L'equip de Casa San José, a Bolívia, ha compartit aquesta història perquè puguem entendre una mica més la complexitat del treball que des d'allà es realitza. Els noms d'aquesta història real són ficticis per protegir la intimitat dels protagonistes.
Què difícil resistir-se a aquests CD nous i brillants. A casa no hi ha res tan bonic i a Jonathán li sembla fàcil agafar-ne uns quants i sortir de la botiga. L'amo de l'establiment, que porta estona observant aquest petit desgaiat i amb roba bruta, surt rere seu i atrapa l'aprenent de lladre. La policia municipal, que va presidir l'escena per casualitat, s'acosta als dos i comença a preguntar-li al nen pel que ha succeït. Jonathán es veu de sobte en un enrenou considerable que no sap com gestionar.
L'amo de la botiga no para de cridar, està fart d'aquests petits furts que li dificulten el dia a dia com a petit comerciant, la policia pregunta insistentment pels seus pares, el seu domicili i moltes més qüestions que surten de la seva boca al ritme d'una metralleta. El nen es bloqueja i esclata a plorar sense poder parlar.
A partir d'aquest moment tot passa molt de pressa. Recorda que el van ficar al cotxe patrulla, va passar per SEDEGES (Serveis Departamentals de Gestió Social) i un parell de llocs més que no identifica, fins que va creuar les portes de Casa San José. No recorda qui li va obrir el reixat o quina educadora es va encarregar del seu ingrés. Tan sols recorda Molino, un dels gossos que hi ha a la casa, que el rebé movent la seva peluda cua a un ritme alegre i acollidor i va començar a sentir que podia relaxar-se una mica. Havien estat hores molt complicades, tot per uns CD...
La seva estada a la casa va començar com la de tots els infants i adolescents que ingressen al centre d'acollida. El primer una avaluació de salut, per saber en quin estat ingressen els menors, una bona dutxa i roba neta. Se li assigna un llit i una taquilla i se l'integra en les activitats que aquell dia es desenvolupen al centre. Aquell dia tocava el taller d'horticultura, així que tímidament es va acostar a un company més petit que ell i el va ajudar a carregar l'aigua per regar els arbres del pati.
La psicòloga i les educadores hi treballaven per establir llaços de confiança
La seva integració a Casa San José s'havia produït d'una forma força natural, participava de les tasques i tallers de la casa amb facilitat i es mostrava col·laborador amb els seus companys, tot i que transmetia molta inquietud i no acabava de manifestar el perquè. La psicòloga i les educadores hi treballaven per establir llaços de confiança i que per fi expliqués els detalls que ajudarien a entendre el seu context, sense aquesta informació no podien iniciar la recerca de la seva família per començar la llarga feina de la reintegració familiar.
Finalment, un dia no va poder més, i en veure com el nen més petit de la casa va començar a plorar després d'una caiguda a la pista de bàsquet va córrer cap a l'educadora i li va explicar que estava molt preocupat des de feia dies pels seus germans petits. – "Normalment sóc jo el que aconsegueix alguna cosa per menjar, i porto dies sense aparèixer per casa així que no sé com estaran". I així va ser com Nohora va aconseguir saber on vivia la família i com vàrem coneixer la resta de la família.
A la casa es van trobar tres petits més d'11, 10 i sis anys, al mig d'una habitació descuidada i bruta on passaven sols tot el dia, sense cap mena de cura ni atenció. Tenien fam, portaven dies sense anar a l'escola i semblaven desorientats. A partir d'aquí comencem a reconstruir la història de la família Lagos.
El senyor Pablo, el pare, és una figura absent del nucli familiar. Un home trencat des de la mort de Maria, la seva esposa. De sobte es va trobar sol amb quatre nens, un home sorrut que no havia cuidat la relació amb la seva família, i que no va tenir a qui recórrer quan la desgraciada mort de Maria els va arribar. Treballa tot el dia fora de casa i les seves prolongades absències han anat creant un buit en la cura dels menors. En aquesta casa ningú atenia els petits i Jonathán sortia a aconseguir alguna cosa de menjar demanant a les parades de menjar del carrer, als semàfors del centre i robant alguna cosa per portar a casa.
Així va ser com els quatre germans Lagos van acabar junts a Casa San José
Les autoritats van decidir treure-li a Don Pablo, de forma preventiva, la tutela dels petits en evidenciar la situació d'abandonament en què es trobaven. Quan els germans van arribar a la casa vam poder veure com Jonathán exercia un clar rol de cuidador, el primer que va fer en veure els seus germans va ser presentar-los a Molí, que havia estat el seu amfitrió i del qual no s'havia separat en aquelles setmanes. Al principi, els dos més petits tenien molts problemes de convivència, no seguien les ordres, no menjaven bé, no volien participar de les activitats del grup i es mostraven molt sorruts i desconfiats.
No estaven acostumats a conviure amb altres nens i els costava molt integrar-se. Les educadores van traçar un pla per millorar els seus problemes de conducta i ajudar-los a interioritzar les normes de la convivència a la casa. Kevin, amb 11 anys amb prou feina sabia llegir i escriure, així que van treballar molt amb ell per reforçar el seu nivell educatiu. A més, mostrava una falta d'interès per aprendre coses noves a causa de la frustració que li generava el no saber el que els altres sabien.
Paral·lelament a la feina amb els nens la treballadora social va començar a comunicar-se amb el pare per mirar d'esbrinar com havien arribat a aquesta situació. Don Pablo no era un mal home, va acabar confessant que no sabia com cuidar els seus fills. Quan la seva dona va morir li va tocar assumir una responsabilitat per la qual no estava preparat. No va poder gestionar el dol de la pèrdua i la nova responsabilitat i així va ser com la muntanya es va anar fent cada cop més gran. Els problemes a casa eren cada vegada més, bloquejat i incapaç de demanar ajuda l'home es va refugiar a la feina donant l'esquena al repte familiar.
Don Pablo tenia sentiments oposats després d'haver perdut la tutela dels seus quatre fills. Primer va manifestar un gran alleujament, per a ell era una tranquil·litat saber que els seus fills estaven cuidats, ben alimentats i que algú més s'ocupava de "redreçar-los". Li semblava que era la millor solució per a ells. Ens va costar feina, però vam aconseguir que assistís a l'escola de famílies[i], tot i haver rebut unmanament judicial per fer-ho. Tot i que al principi no va mostrar gaire col·laboració, a poc a poc, i amb l'ajuda de la psicòloga va anar obrint-se i verbalitzant el greu conflicte que portava mesos evadint.
"Moltes famílies veuen encara les institucions com una sortida o resposta a les dificultats de cura i criança dels seus fills, que es veuen desprotegits per situacions de pobresa i violència." (Mesa interinstitucional por el derecho a vivir en familia / resultados 2017 -2019. Gobierno autónomo departamental de La Paz, Secretaría Departamental de Desarrollo Social y Comunitario)
Gràcies a aquestes sessions, Don Pablo va començar a ser capaç de mostrar el seu afecte pels petits
Les visites setmanals amb els nens van anar sent cada vegada més esperades i tot i que es van veure interrompudes pel confinament, derivat de la pandèmia, vam ser capaços de mantenir el procés a través de videotrucades.
Casa San José va estar aïllada durant tres mesos, sense rebre cap visita de l'exterior.
Els germans Lagos estaven inquiets i per primera vegada des del seu ingrés a la casa van manifestar ganes i necessitat de veure el seu pare. Les educadores van fer una gran feina ajudant els nens a canalitzar les seves inquietuds i pors. I van aconseguir aconseguir l'ambient de seguretat, necessari perquè els petits se sentissin fora de perill del desolador panorama que es vivia a la ciutat.
Cinc mesos després d'haver arribat a Casa San José, i quan vam poder reprendre les visites del pare, vàrem veure una d'aquelles escenes que enterneixen qui la presència i que recompensen els mesos de feina amb els nens i el pare. Les dinàmiques de la casa, com arreu del món, havien canviat i tot i que els nens tornaven a rebre visites calia respectar les mesures de bioseguretat per evitar els contagis de coronavirus, mascareta i distància social eren les més evidents.
Els germans Lagos sabien que el seu pare els tornava a visitar, després de 3 mesos tenien ganes de veure'l.
Axel i Joshua, els més petits, estaven molt ben pentinats i esperant inquiets a la porta l'arribada del seu pare. Cada cop que sonava el timbre s'abocaven als vidres de la porta per veure qui travessava la la porta del pati d'entrada. Quan van veure entrar Don Pablo, Joshua va sortir corrent a abraçar-lo. Don Pablo va començar a plorar, mai li havíem vist mostrar tant afecte i evidenciar els seus sentiments davant els seus fills. L'educadora es va fer la despistada durant uns segons perquè pare i fill poguessin gaudir d'aquell moment d'afecte que tant necessitaven, però de seguida va haver de recordar-los que no es podien abraçar per evitar contagis.
Aquesta abraçada tan carregada d'emoció, que tan sols va durar un instant, ens va fer veure que el procés de reintegració començava a anar per bon camí i a donar bons resultats.
Encara queden setmanes de feina per davant, la pandèmia ens ha robat mesos i oportunitats d'avançar en aquest treball tan artesanal i delicat de reconstruir els vincles familiars, però per fi Don Pablo s'ha permès mostrar afecte cap als seus fills i la seva resposta ha estat bona.
Durant algunes setmanes més, Molino seguirà sent company dels quatre germans. Quan el pare acabi el seu itinerari a l'Escola de Famílies, mostri que les seves actituds han millorat i que és capaç de cuidar i protegir els seus petits, s'emetrà l'informe d'idoneïtat perquè els jutjats autoritzin el retorn a casa dels petits.
Esperem el dia, sabem que encara queda molt camí per davant, però seguirem recordant aquesta abraçada, un punt d'inflexió en la història d'aquesta família.
Tu també pots formar part d'aquest projecte, visitant la web de la nostra campanya de Nadal. Comptem amb la teva col·laboració perquè aquests nens, i altres més, puguin gaudir del dret de viure en família.
