La Ruta de l'Aiguapanela
A mitjan 2021 vam iniciar un nou projecte a la parròquia La Resurrección, al sud de Bogotà, que des d'aleshores s'ha convertit en un element habitual de la nostra feina en aquests sectors marginals de la capital colombiana: l'últim dijous de cada mes, amb un grup de voluntaris preparem vuitanta entrepans, omplim una dotzena de termos amb aiguapanela (aigua calenta endolcida amb panela de canya de sucre) i sortim, al capvespre, a caminar pel barri.
A mesura que ens anem trobant amb habitants del carrer i persones sense llar que passen la nit a la intempèrie, dormint entre cartons, draps, flassades desgastades i plàstics, els oferim un got calent d'aiguapanela i un entrepà, i dialoguem una estona amb ells. La majoria són persones drogodependents que han caigut en el consum de substàncies psicoactives, i aquesta és una de les raons per les quals han acabat vivint al carrer. Hi ha homes i dones, persones joves, o joveníssimes, també adults, i algun avi. Ens expliquen les seves històries, cap ens deixa indiferents, i ens adonem que la drogodependència no té fronteres de gènere ni d'edat. Anomenem a aquesta iniciativa "la Ruta de l'Aiguapanela".
La nostra tasca és, senzillament, anar a la trobada dels habitants del carrer, oferir-los el mínim consol que representa una mica de menjar i una salutació, i, amb el temps, potser (en alguns casos en què l'amistat creada ho permeti) proposar un itinerari de rehabilitació per a aquells que ho demanin.
Fa unes poques setmanes, una noia de no gaire més de vint anys a qui ja havíem vist en diverses ocasions ens va manifestar que estava patint un insuportable mal de queixal. La vam convidar que anés a tractar-se, sense cap cost, a la Clínica Dental que tenim El Pessebre, un dels barris de la parròquia. No digué que no. Al cap de dos dies, un matí en què la clínica estava oberta, vaig anar a buscar-la. La Patricia dormisquejava entre els seus cartons. Es va despertar, es llevà i l'acompanyarem al consultori. La doctora, no sense certa dificultat, va poder treure-li el queixal afectat. Aquella mateixa tarda, la mirada agraïda de la Patricia, alleujada del dolor, mentre ens repetia "no hi ha paraules, de debò, no hi ha paraules..." valia tot l'or del món.
La majoria dels voluntaris que participen en la Ruta de l’Aiguapanela són adolescents i joves de la parròquia, i no hi ha cap dubte que aquesta iniciativa també té un component educatiu i pedagògic per a ells: s'adonen de la realitat dels seus barris, i poden veure i tocar, de primera mà, els efectes devastadors que tenen les drogues en aquells que cauen atrapats pel seu encanteri.
Algú podrà pensar que aquesta activitat peca de mer assistencialisme: que no ajuda a transformar la realitat dels habitants de carrer. I que és purament simbòlica: un got d'aiguapanela i un entrepà no canvien la vida de ningú. Potser és veritat. I, tanmateix, per algun lloc cal començar si l'objectiu és acostar-nos a tantes persones que de vegades la societat titlla de “desechables” (terme esgarrifós que no hauria d’haver-se fet servir mai per referir-se a un ésser humà).
Potser el nostre gest és assistencialista i simbòlic, però si tothom sortís una nit al mes a repartir una mica d'afecte per aquests carrers colpejats per la pobresa i la violència, potser alguna cosa començaria a canviar.
Cada últim dijous, quan acabem la Ruta, estem cansats: han estat tres hores llargues de pujar i baixar pels pendents empinats d'aquests barris (on no hi ha carrers plans), carregant bosses i termos, amb fred, de vegades amb pluja... i, tanmateix, cada mes, l'ambient entre els que hem compartit aquesta experiència és fratern i alegre. Ningú no es queixa. Al contrari, hi ha una satisfacció sincera per haver invertit una miqueta del nostre temps acostant-nos als més marginats, a persones que per a molts no compten, intentant ser un signe de misericòrdia per a ells, encara que només sigui amb una salutació, un somriure, una paraula d'alè... i un simple gotet d'aiguapanela calenta.
