Qui vol ser pobre?

Dia dels Drets Humans: Qui vol ser pobre?

Cap ésser humà vol anar a dormir amb gana, o no saber si podrà menjar l'endemà. Ningú vol dormir amb fred o amb goteres a la casa. No hi ha ningú al món que vulgui viure amb el dubte de si l'endemà podran tenir uns quants diners a la butxaca. O que vulguin viure amb la culpa de no saber si els seus fills podran anar a l'escola, o si els avis podran anar al metge. Ningú vol sentir-se tan desesperat com pensar a fer qualsevol cosa per aconseguir diners.

Per a aquells de nosaltres que hem tingut la sort, o les possibilitats, de no haver de conviure amb aquestes incerteses, ens costa mesurar i entendre el nivell d'ansietat que pot comportar viure en la pobresa. Per això ens sembla perillosament pervers quan escoltem,dins del discurs altament polititzat, el paper que han de jugar les institucions públiques en termes d'atenció a les poblacions més desfavorides, a la insinuació, encara que sigui solapada, que algunes persones són pobres per voluntat pròpia.

L'argument es formula més o menys així: "Com que la societat ofereix molta ajuda i ajuda pública, molta gent se n'aprofita perquè, de fet, gairebé els convé ser pobres per rebre-la". "Les polítiques que posen l'accent en els beneficis socials -diuen-, perpetuen la pobresa i promouen que uns quants visquin dels nostres impostos. Si no fóssim tan paternalistes amb ells, estic segur que espavilarien i farien alguna cosa útil".

El veritable repte és crear oportunitats per a aquells que, per raons molt diferents i variades, han acabat naixent o vivint en la pobresa.

L'argument no només és perillós, sinó també fal·laç i, no obstant això, podem escoltar-lo amb certa facilitat a peu de carrer. Les causes de la pobresa són moltes, variades i complexes, però no és acceptable que justifiquem les nostres consciències, i en el procés assegurem la nostra comoditat, pensant que han buscat la situació en què viuen.

La pobresa, la manca de recursos per al desenvolupament humà i la manca d'educació formal són l'abonament perfecte per a la desesperació i la recerca de sortides fàcils. Per a aquells que viuen atrapats en aquestes situacions, desproveïts de la seva dignitat, es fa comprensible, i fins i tot moralment justificable, que molts no trobin més remei que ser "demanadors", havent deixat de creure en si mateixos. Però no ens enganyem: ningú vol ser pobre, i ningú no aconsegueix una vida còmoda i fàcil demanant assistència o caritat.

Abordar el tema de la pobresa requereix una societat on les desigualtats no siguin acceptades. 

Des de la nostra experiència, estem convençuts que el veritable repte és crear oportunitats per a aquells que, per raons molt diferents i variades, han acabat naixent o vivint en la pobresa. Ja hem assenyalat en altres ocasions que part de la resposta és tenir accés a una bona educació,ja sigui formal o tècnica, i oferir serveis públics que millorin situacions d'extrema necessitat.

Però, sobretot, per afrontar el tema de la pobresa cal una societat on les desigualtats no siguin acceptades, vistes com un fet normal. Que el CEO (o director general) de Walmart, als EUA, cobri 1.188 vegades més que el treballador mitjà de la seva pròpia empresa, o que Jeff Bezos trigui 8,93 segons a guanyar el salari mitjà anual de la meitat dels empleats d'Amazon (28.446 dòlars) continua sent un escàndol i la grotesca il·lustració que, en gran  manera, la pobresa és el producte de rebuig d'una societat en la qual els residus i les desigualtats estan justificats.

Els pobres, com tots els éssers humans, tenen els seus límits, les seves deficiències, el seu egoisme, els seus rancors i els seus moments de frustració. Però també tenen fortaleses, capacitat de lluita, tenacitat, ganes de viure i somnis, que volen veure acomplerts. La responsabilitat de la nostra societat és crear oportunitats, abans de caure en la temptació de jutjar les persones que viuen en situacions de pobresa extrema.

És bo que recordem, una vegada i una altra, que ningú vol ser pobre. Ningú.

‍