Una matinada a Meki

Una matinada a Meki em va venir al cap un paràgraf de la novel·la Los pasos perdidos , de l'escriptor cubà Alejo Carpentier: “Hem de buscar el començament de tot, de segur, al núvol que va rebentar en pluja aquella tarda, amb una violència tan inesperada que els seus trons semblaven trons d'una altra latitud.” A la pluja tornarem més endavant.

Durant la recent visita de seguiment del projecte finançat per l'AECID (Agència Espanyola de Cooperació per al Desenvolupament) i executat per Sendera ONG a Meki, regió d'Oromia (Etiòpia), va ser possible constatar l'impacte positiu que aquesta iniciativa té en la vida de 1.590 dones en situació de pobresa extrema. Moltes han arribat a Meki fugint de la inestabilitat i els conflictes que afecten les zones rurals de la regió. Dones responsables de casa seva, moltes vegades soles, que han trobat aquí no només un lloc on reconstruir la seva vida, sinó també una oportunitat per fer-ho amb dignitat.

El projecte, impulsat per Sendera ONG i la Comunitat de Sant Pau, i que compta amb la col·laboració d'autoritats locals i comunitàries, busca enfortir la participació d'aquestes dones a la vida pública i millorar-ne les condicions de vida a través de diverses estratègies. Una de les principals és lorganització en grups destalvi comunitari, que no només els faciliten laccés a petits crèdits, sinó que també fomenten la cooperació, la confiança mútua i la independència econòmica.

A través de tallers i capacitacions, les participants estan adquirint eines concretes per emprendre els seus propis negocis , alhora que s'aborden temes relacionats amb els rols de gènere, els obstacles culturals i educatius i els determinants sanitaris que afecten el seu dia a dia.

El projecte contempla, a més, la construcció de dotze habitatges per a dones que viuen en condicions de precarietat extrema. Paral·lelament, s'estan distribuint kits d'higiene personal i material educatiu per als fills i filles, en coordinació amb els departaments de Salut i Educació del districte.

Durant la nostra visita també vam ser testimonis del procés de selecció de les dones que, després de rebre formació en plans de negoci, accediran a un capital llavor no reemborsable per posar en marxa les seves iniciatives. Es tracta de fomentar l'emprenedoria femenina no només com una via de generació d'ingressos, sinó com una eina de apoderament i autonomia.

L'estreta coordinació amb les institucions locals és clau per al desenvolupament del projecte : tant en la identificació i seguiment de les participants com en la planificació i avaluació de les activitats. Aquesta implicació garanteix que la intervenció estigui arrelada en el context comunitari, cultural i polític de Meki.

Però a Meki, el veritable èxit del projecte no es mesura únicament en xifres: no és només el nombre de negocis iniciats o de dones capacitades. El que està passant és més profund. S'està gestant un canvi cultural, una transformació en la manera com aquestes dones es veuen a si mateixes i en el rol que exerceixen a la seva comunitat. El treball no consisteix únicament a lliurar recursos o formació tècnica: es tracta de sembrar la llavor de l'autoconfiança, de la solidaritat, de la capacitat de decidir per elles mateixes.

Aquest procés de transformació, però, no sempre apareix reflectit als informes ni a les estadístiques. Es construeix en allò quotidià: entre reunions, converses i gestos de suport mutu. I, de vegades, també en moments inesperats.

Aquella matinada de què parlava al començament, en plena temporada de pluges, una descomunal tempesta va descarregar la seva fúria sobre Meki. El so era ensordidor: un mar d'aigua caient del cel, acompanyat de trons que, com diria Carpentier, semblaven venir d'una altra latitud. A l'alba, el sol il·luminava un paisatge de fang, carrers negats i tolls que reflectien un cel finalment calmat.

Aquell mateix dia vam visitar una de les cases en construcció. Amina, una de les dones participants, ens va rebre, juntament amb els seus fills i filles, amb una barreja d'orgull i emoció . Ens va mostrar el seu antic habitatge, insalubre i mig derruït, i després ens va portar a veure el nou, en construcció al mateix terreny: ja techada i amb les parets aixecades, encara que encara sense acabar per dins. Somrient, ens va explicar que aquella mateixa nit hi havien dormit per primera vegada. La pluja entrava sense parar a casa vella, inundant-la amb més d'un pam d'aigua, així que van decidir traslladar-se a la nova, encara en obres. "I així", ens va dir Amina amb un somriure serè, “no ens vam mullar i vam poder dormir tranquils”.

Va ser llavors quan vaig comprendre amb més claredat el sentit d'aquella frase que m'havia rondat la ment des de la matinada. Potser, com suggeria Carpentier, el començament de tot estigui, en efecte, en un núvol que rebenta en pluja. Perquè en aquesta tempesta, en aquest trasllat urgent a una casa encara sense acabar, en aquest gest de resguard i de dignitat, hi ha un punt de partida. Un de real, íntim i poderós. Un començament nou.

‍